A la recerca de la bellesa

Si et preguntés sobre art, probablement em diries tot el que s’ha escrit mai en qualsevol llibre d’art. Miquel Àngel — en saps molt sobre ell. [...] 

Però aposto que no em sabries dir com olora la Capella Sixtina. Mai no hi has estat dret, mirant aquell sostre tan bell; mai no l’has vist.

A tots ens ressonen aquestes paraules. 

Les trobem en una de les escenes més icòniques de Good Will Hunting, on el protagonista rep una lliçó del psicòleg que li ha de canviar la vida. 

El monòleg ve a ser una orgia d’exemples que denuncien com el coneixement abstracte i purament intel·lectual empal·lideixen al costat de la comprensió real de l’experiència. 

Quan l’escoltem no fem sinó aplaudir, emocionats, convençuts per les paraules immortalitzades per Robin Williams. El nostre romanticisme es veu interpel·lat; sentim la necessitat d’aixecar-nos i esprémer cada vivència.

Però darrere d’aquesta declaració d’amor a la vida, aquest clam a experimentar, a sentir, s’hi amaga una limitació. Una que porta perseguint la humanitat des que va desenvolupar la seva capacitat per imaginar.

La bellesa se’ns escapa

Cada vegada que veiem una posta de sol, la Lluna plena o un paisatge esplèndid, neix dins nostre un reflex gairebé instintiu de quedar-nos contemplant la seva bellesa. Sentim la urgència de capturar-ho, d’allargar-ho. És el mateix sentiment al qual no podem resistir quan fem una fotografia, i que fins fa poc més d’un segle només es podia concebre a través de quadres, escultures i simfonies que no es podien gravar.  

De fet, en certa manera, estic segur que aquesta és una de les fonts de l’art: preservar el que veiem, i encara més el que sentim. Tot art és un intent d’allargar un moment fugaç. 

Perquè, en el fons, som conscients que se’ns escapa. Que no podem contenir ni atrapar la bellesa. És la papallona que se’ns escapa entre els dits, el núvol que no podem acariciar, la posta de sol que s’amaga entre muntanyes. 

D’aquí neix la tasca impossible amb què han carregat tots els artistes des dels annals de la humanitat, tancats a les coves d’Altamira, pintant sense pinzells i explicant històries sense paraules. La de construir un pont entre nosaltres i aquesta bellesa que ens enamora. Fer-la tangible, apropar-nos a ella. 

Sovint, no obstant, aquesta habilitat és antídot i alhora greuge dels símptomes. La sensació de poder-nos acostar a aquest misteri, en comptes d’anestesiar-nos, no fa sinó alimentar el desig de tenir-lo més a prop. 

Presos de la insatisfacció humana que ens caracteritza, sempre en volem més. Una vista més privilegiada, un so més nítid, un color més viu. Cerquem la nostra cançó preferida, el paisatge perfecte, el moment irrepetible. 

Això és el que ens porta a descobrir, a crear, a consumir l’essència de tot el que vivim i fem per tal d’extreure’n aquella emoció que ens eludeix. Ens embarca a l’escapisme de la recerca constant d’una experiència que aclapari els nostres sentits. I és en aquesta limitació de la dimensió física que s’hi reflecteix l’ombra que inevitablement projecta tota llum.

La persecució obsessiva de la bellesa, de transcendir i escapar l’existencialisme que acompanya l’experiència humana, pot esdevenir la tragèdia de tota ànima sensible que vol anar més enllà.

És una que està condemnada a no trobar mai allò que busca. 

La il·lusió s’esquinça

Les paraules de Good Will Hunting són pura saviesa, sí, però no deixen de ser una paradoxa: el monòleg en si és una idealització. Una d’experimentar amb els sentits, de viure la realitat i no somiar-la. 

Però, quan mirem l’escena, no l’experimentem amb els sentits. Ho fem amb la imaginació. Restem immòbils, estirats o asseguts davant la pantalla, i les paraules ens commouen com si acabéssim de viure el viatge que narra el personatge. Ens agrada perquè idealitzem la Capella Sixtina, perquè sentim dins nostre la convicció inequívoca de la importància de preservar la puresa, de viure la realitat.

Però nosaltres també hem vist la Capella Sixtina més vegades en imatge que a la vida real. Sabem que és grandiosa perquè ens ho han dit, perquè hem llegit sobre la seva mitificació. Els més curiosos fins i tot l’hem estudiat abans d’anar-hi, disposats a esprémer cada estímul que ens ofereixi aquell sostre. Quan per fi arribem allà, hi entrem esperant que ens tiri endarrere, que la seva olor secreta ens atrapi només entrar a la sala. 

El problema és que ja hi hem entrat, abans. A la nostra imaginació, l’hem visitada milers de vegades. L’hem somiada, vista i olorada tant que mai ens agafarà desprevinguts. Quan per fi la veiem en persona, no està a l’alçada del que volíem. Som incapaços de comprendre aquella grandesa, i descobrim una terrible realitat: no fa olor de res. 

Hi ha guàrdies cridant que no es poden fer fotos i demanant silenci, i una multitud enorme fregant-se colzes i espatlles en un espai que esdevé claustrofòbic. Centenars de persones intenten fer una foto d’amagat, mentre els més puristes han de torçar el coll per trobar el millor angle per endevinar aquell dit màgic que ens va donar la vida i l’intel·lecte, una imatge perduda en tots els frescos que hi ha pintats allà dalt. 

Però aquesta traïció a l’autenticitat, aquesta absència de puresa, no és més que una excusa. I és que sota totes aquestes imperfeccions, la Capella Sixtina amaga una realitat encara més decebedora. 

No és el soroll ni la falta de quietud, el que ens allunya la pintura més enllà del sostre que la conté. Encara que el poguéssim observar com somiem a les nostres fantasies prohibides, estirant-nos en aquell terra sagrat en el més absolut dels silencis, tampoc n’hi hauria prou. 

Ni tan sols si ens hi poguéssim apropar, lliscar el dit per la pintura divina i respirar el mateix aire que Miquel Àngel quan va dibuixar la seva pròpia eternitat, no trobaríem enlloc la seva olor. Continuaríem sentint l’anhel inabastable que genera la bellesa. 

Casualment - o no - és a ell mateix a qui atribuïm aquesta cita:

La veritable obra d’art no és més que una ombra de la perfecció divina

Podem tocar la pintura, no l’art. Podem sentir la bellesa, no tenir-la. La certesa d’aquesta limitació és la nostra maledicció.

I, en certa manera, la manera en què convivim amb aquesta veritat determina la nostra capacitat de viure.

Novecento i la por de viure

Hi ha diverses maneres de lidiar amb aquesta revelació.

A La llegenda del pianista a l’oceà, Alessandro Baricco ho explora a través de Novecento, un personatge que ha viscut tota la seva vida en un vaixell. És algú que desconeix el món, per a qui tot el que hi ha és la nau on treballa com a pianista.

Després de dècades sense posar peu a terra, un dia Novecento decideix que és moment de descobrir el món. És una gran ocasió i tots qui el coneixen l’observen baixar l’escala contenint l’alè. Però, quan només ha baixat tres esgraons, s’atura per complet. Després d’uns instants quiet, contemplant en silenci la ciutat que s’obre davant seu, acaba per fer mitja volta i es torna a endinsar al vaixell.

No és fins al final de la novel·la que descobrim els seus motius. El narrador s’assabenta que el vaixell on viu Novecento es troba en tan mal estat que serà detonat, i que el pianista es nega a abandonar-lo. És quan es retroba amb el seu vell amic, assegut sobre la caixa de dinamita que farà saltar el vaixell pels aires, que li confessa què li va passar pel cap el dia que es va aturar el tercer graó:

No va ser el que vaig veure el que em va aturar.

Va ser el que no vaig veure.

Ho pots entendre, germà? Va ser el que no vaig veure...

Ho vaig buscar, però no existia.

La immensitat aclapara Novecento. Fins ara havia pogut explicar el món amb les vuitanta-vuit tecles del seu piano, amb les anècdotes que compartien amb ell els viatgers, amb la vida que passava amb comptagotes per aquella coberta.

Quan observa la ciutat, s’adona que hi ha massa carrers, massa persones, massa possibilitats. Té davant un piano de tecles infinites.

Comptant només els carrers, n’hi havia a milers —com us ho feu per escollir-ne un?

 Per escollir una dona,

 una casa, una terra que sigui la vostra,

 un paisatge per mirar,

 una manera de morir...

Tot aquest món,

 aquest món immens a sobre, que ni tan sols sabeu on s’acaba,

 ni quant n’hi ha...

No teniu por d’acabar fets miques només de pensar en aquesta immensitat,

 només de pensar-hi?

I per viure-la...

És per això que Novecento decideix quedar-se al vaixell. 

Prefereix imaginar el món a descobrir la seva realitat decebedora, i quan anuncien que el vaixell on ha viscut tota la vida serà detonat degut al seu mal estat, ell es nega a baixar. Seria enfrontar-se a la quimera que porta dècades idealitzant. A l’hora de la veritat, prefereix saltar pels aires amb el seu tros incomplet de realitat que viure a la presó de la possibilitat inesgotable.

I per què menciono tot això quan estem parlant de la bellesa? Perquè a nosaltres ens passa el mateix. Quan pensem en tot allò que ens commou, també som Novecento al tercer graó. 

És tanta la bellesa que preferim imaginar-la.

No volem bellesa

En el fons, no volem trobar la bellesa. Sabem que mai estaria a l’alçada. És el seu misteri el que ens enamora, desitjar atrapar-la sense poder-la abastar del tot. Ens agrada somiar amb art, jugar a fer veure que la nostra cançó preferida és una que mai escoltarem, que si sempre poguéssim veure les estrelles no perdrien la seva brillantor.

No volem saber el que hi ha darrere el teló, on va el Sol quan s’amaga, ni com olora la Capella Sixtina; perquè dins nostre sabem que la fantasia que creem sempre serà millor que res que puguem experimentar amb els sentits. 

És el mateix motiu pel qual ens agrada llegir i veure pel·lícules, imaginar històries, idealitzar el passat i fantasiar amb el futur. Res serà comparable al record intocable d’aquelles vacances glorioses, el d’una anècdota que ha esdevingut perfecta amb les pinzellades nostàlgiques de la memòria, o aquell primer petó que mai podrem repetir. 

De la mateixa manera, és la possibilitat d’un futur somiat el que ens dona ales, no que algun dia es converteixi en present. En quina fantasia impossible ens refugiaríem si no existís la seva impossibilitat?

Al còmic The Sandman trobem una cita terrorífica:

El preu de tenir allò que vols és tenir el que volies

Per què Novecento es queda al seu vaixell, somiant amb un món de possibilitats? Perquè és preferible somiar un futur perfecte, una fantasia inconcebible que mai esdevindrà.  Sempre serà millor el que ha de venir i no ve, el que ja ha passat i no tornarà a passar. En canvi, mai és ideal el que vius, el que experimentes, el que sents. 

Vivim sota el pitjor filtre de tots: la realitat.

No la podem mutar amb la nostra imaginació i creativitat, no la podem adornar. És per això que té tan mala fama. És el que porten perseguint artistes al llarg de tota la història, aquest mític desig de voler “escapar de la realitat”.

Si no, que li diguin a Sixto Rodriguez, que a la devastadorament preciosa Cause canta:

El petó més dolç que he rebut mai és el que encara no he tastat

Una veritat tan certa com aterridora. Com han d’estar a l’alçada qualsevol dels petons que hem tingut, comparats amb les possibilitats infinites de la nostra imaginació? 

Potser res ho estarà.

En què quedem, doncs?

O sigui que no volem la bellesa, però tampoc volem la realitat?

Benvinguts i benvingudes a la contradicció constant que és ser un ésser humà. 

I no, evidentment cap d’aquestes afirmacions acaba de ser veritat. Quan ens redueixes a la nostra més pura essència, són dos dels anhels més grans que tenim. En certa manera, de fet, som com la clàssica construcció d’un personatge i la seva mentida, la de la diferència entre el que vol conscientment i el que necessita de veritat. 

Així que sí, el nostre primer desig és el de trobar la bellesa, però en el fons necessitem la realitat. 

Per què? Perquè és l’àncora que ens cal. És el punt de retorn de l’art, de la bellesa, de la idealització. Una no existeix sense l’altra, de la mateixa manera que la llum no existeix sense la foscor. Queda al criteri de cadascú decidir quina és quina. 

Tal com necessitem el concepte de llar per dir que viatgem, necessitem la realitat imperfecta i decebedora per dotar a la bellesa i l’art de la seva capacitat salvadora. És una mena de subversió de l’al·legoria de la cova de Plató, on la solució no és escapar de les seves parets fosques, sinó veure-les com el marc i el llenç on pintar. Qui sap, potser això és el que va moure els artistes d’Altamira.

Des de llavors, la història de l’art ha consistit a distorsionar més i més la realitat, en interpretar-la de maneres cada vegada més peculiars i allunyades dels nostres sentits, com si ens en volguéssim allunyar tant com puguem. Perquè com més gran és el nostre patiment, més lluny volem viatjar. 

Els més cínics diran que en el món d’avui ja no es persegueix aquesta puresa, i que l’escapisme se’ns ofereix en forma d’entreteniment massificat que no es pot considerar “art”.

El nostre amic Sixto Rodriguez ens donaria una visió encara més fatalista:

La bellesa és allò que obeeix, que es compra o que es demana en préstec

Com si la bellesa fos una institució, allò en què ens hem posat d’acord que és, i que a sobre es pot comercialitzar. 

La contrapartida seria “La Lluna no seria la Lluna sense poesia”, que mereix que un dia comentem amb profunditat, i que ve a argumentar que valor que tenen aquestes meravelles naturals només ha estat conferit per la nostra mitificació.

Sigui quina sigui la nostra postura, no podem negar l’art així com així. Dir que està contaminat, perdut. Com si el judici crític pogués eclipsar les escletxes de grandesa que irradia la bellesa. 

El problema, com sempre, és l’observador. Som nosaltres qui ens deixem contaminar. 

Quan Sixto Rodriguez parla de la rendició de la bellesa, en el fons està lamentant la seva pròpia pèrdua com a individu contra el filtre de la realitat. La bellesa segueix allà, per molt que ell digui que obeeix i es comercialitza. La seva essència continua intacta. El que parla és la seva frustració de no trobar-la enlloc, com si hagués de buscar-la més enllà.

I aquí rau el problema de la qüestió. Que no es tracta de què busquem, sinó de com.

Perquè, pel que fa a allò que busquem, ho tenim davant nostre.

Trobant la bellesa

A Soul, la pel·lícula de Pixar que dissecciona la idealització dels somnis i una vida no viscuda, i que també discutirem més en detall en un altre article, trobem una anècdota que exemplifica la problemàtica de la cerca impossible de la bellesa. 

Un peix s’apropa a un altre, més gran i savi, i li pregunta on és l’oceà. Quan aquest li respon que és on estan nedant en aquell moment, el primer respon: “No, això és aigua. El que vull és l’oceà”. 

Potser el que busquem ja ho tenim. Potser el que busquem és precisament això, buscar. La bellesa no existeix sense l’anhel impossible de perseguir-la, i entendre-ho ens dona les ales per seguir volent:

Senyor, feu que sempre desitgi més del que puc aconseguir

Una cita que també atribuïm al mateix Miquel Àngel, i que de ser certa ens convida a pensar que el va moure una epifania similar per declarar: 

Vaig veure l’àngel dins del marbre i vaig esculpir fins que el vaig alliberar

Com l’àngel, la bellesa és dins nostre, tancada a la presó de la nostra percepció subjectiva. Quan ens n’adonem, entenem que la bellesa es troba en la manera que tenim de mirar, de pensar, de viure, de crear art i sentir-lo. No la podem atrapar de la mateixa manera que no ens podem atrapar a nosaltres mateixos. Nosaltres la creem i la destruïm, perquè no existeix bellesa si no existeix observador.

És llavors que ens alliberem a nosaltres mateixos.

Al final de La llegenda del pianista a l’oceà, Novecento ens revela que en aquell tercer graó va trobar la seva manera de viure. Amb un monòleg preciós ens explica com ha conjurat les possibilitats infinites del món a terra ferma en la quotidianitat del seu vaixell.

S’ha dedicat a viure l’infinit en cada un dels petits moments extraordinaris del dia a dia.

Veure el món en un gra de sorra 

i el cel en una flor boscana, 

tenir l'infinit al palmell de la mà 

i l'eternitat en una hora

Qui sap, potser aquests versos de William Blake el van inspirar, encara que és difícil saber si li van arribar a la seva vida d’ultramar aïllada de la immensitat. 

Quants poemes preciosos tampoc ens arribaran, a nosaltres? Quantes simfonies perdudes, postes de sol de colors impossibles i petons perfectes quedaran fora del nostre abast?

De forma metafòrica, tots vivim com Novecento, i la nostra realitat és un vaixell més o menys gran. Estem arrelats en l’experiència d’un espai i temps limitats que mai contindran tot allò que hi ha per descobrir.  

Per això, cada dia, cada instant, tenim l’elecció de veure el món en un gra de sorra, de tenir l’infinit a la mà. Podem triar entendre que portem la bellesa a dins, inabastable i perfecta tal com és. 

Els vaixells que són les nostres vides també estan plens de dinamita que pot explotar en qualsevol moment. Així que sí, aixeca’t i marxa. Viu i experimenta.

Però reserva sempre un petit racó per somiar, per idealitzar. Per fantasiar amb l’harmonia perfecta d’una simfonia perduda, amb l’encant del petó més dolç que mai tastaràs, amb l’olor secreta de la Capella Sixtina. Mai la coneixeràs, però dins teu la viuràs, una vegada i una altra.  

I al final, això és tot el que compta.path to better focus starts now.