Felicitat vs propòsit

La felicitat ha adquirit una mala reputació. 

Sé el que esteu pensant. Quina classe d’afirmació és aquesta? Però sí, és un concepte que provoca certa polèmica a l’hora de definir-lo. Tot el que es porta al primer pla acaba generant debat, i aquestes últimes dècades la felicitat ha guanyat molt de protagonisme.

En el fons, no deixa de ser una consolidació de la victòria de l’espècie humana sobre les seves necessitats bàsiques: menjar, aigua, el domini de la cadena tròfica… Transcendir de la pura supervivència al privilegi de qüestionar-se la qualitat de vida ha proliferat en el món de la salut mental i la societat del benestar, i la felicitat - o l’absència d’ella - ha esdevingut el focus del món occidental.

No ens enganyem, en molts sentits ho ha sigut sempre. Totes les branques de la història de la filosofia porten debatent sobre els misteris de la felicitat durant mil·lennis. Però aquest auge recent ha acabat per fragmentar el seu concepte, i en alguns casos, fins i tot, fer que se’n tingui una connotació pejorativa. 

Com pot ser, això? La cerca eterna de la humanitat, la fi més anhelada, reduïda a una quimera? 

Potser és aquest, el problema. 

Com hem arribat aquí?

La dècada dels noranta sovint rep paral·lelismes amb els feliços anys vint. Considerada la dècada amb més prosperitat de la història, es va arribar a guanyar el sobrenom de roraring nineties, i amb l’ascens de la cultura de l’èxit inevitablement lligada al consumisme, va arribar la persecució de la felicitat. 

El seu concepte ja no era una abstracció filosòfica, sinó una realitat social, una meta a assolir. Es van popularitzar els llibres d’autoajuda, l’actitud i pensaments positius, i l’entrada al nou mil·leni i la irrupció de les xarxes no va fer més que accelerar el procés. Tothom tenia accés a vídeos, plataformes i un espai on aprendre a ser i mostrar-se feliç, construint un ideal de vida. De sobte estava de moda el mindfulness i el wellness, i els seus inevitables gurus. 

Però tot èxit té gairebé garantida la corrupció de la seva essència a partir de cert llindar. El moment en què comença a fer diners, per exemple, hi ha interessos pel mig, i tot té risc de trencar-se. No existeix supervivència sense canvi. O, com diria Harvey Dent a The Dark Knight, de Christopher Nolan:

O mors sent un heroi, o vius prou temps per veure’t convertit en el dolent

I és que, per tot el que va aportar, la visió pura d’assolir la felicitat va acabar sent adquirida pel mercat, amb la reducció absolutista de significat i la trivialitat del consum de masses que això comporta. De sobte els llibres d’autoajuda es publicaven a milers, amb autors repetint el mateix missatge amb paraules diferents per tal de vendre al lector que si els llegia tots aconseguiria la plenitud. Els missatges quedaven aigualits, alguns fins al punt de reduir-se a estereotips com que pensar en positiu i el poder de visualitzar eren la solució a cadascun dels nostres problemes. No tots eren així, ni molt menys, però donaven l’excusa perfecta a molts escèptics per rebutjar aquelles idees que consideraven hippies i utòpiques, pensades per distreure les masses influenciables.

Sumeu-li la tendència social d’acció-reacció que es veu amb tota ideologia o corrent que es popularitza, i el debat està servit. Havia nascut la positivitat tòxica, i amb ella els primers detractors de la felicitat de la història de la humanitat. 

Positivitat tòxica

Entenem per positivitat tòxica tota creença que celebra l’actitud positiva per sobre de tot, imposant-la com a la millor solució, sigui quin sigui el problema, i reprimint emocions considerades negatives com la tristesa o la por. 

La realitat de l’existència humana abasta una pluralitat de sentiments massa complexos per a rebutjar-los, i només una acceptació total ens durà a la plenitud. Quan es nega aquesta complexitat es planten les llavors de l’autoexigència, la vergonya i la invalidació emocional, i neix la culpa que sent un per no ser feliç.

Hi ha qui li ha arribat a dir la “dictadura de la felicitat”, com Edgar Cabanas i Eva Illouz, que al seu llibre Happycracia denuncien com aquesta ha esdevingut un producte, una construcció social i econòmica:

En establir la felicitat com un objectiu imperatiu i universal però canviant, difús i sense un final clar, la felicitat es converteix en una meta insaciable i incerta

El moment en què tenim llibres que comparen la tirania a un concepte tan aparentment inofensiu com la felicitat, és que alguna cosa no hem fet bé.

No me’n puc estar de mencionar Un món feliç, d’Aldous Huxley, que ofereix un debat similar - a més dels molts altres dilemes ètics que presenta - o la críticament celebrada pel·lícula de Pixar Inside Out, que ve a ser una desconstrucció del concepte de positivitat tòxica on el personatge de l’Alegria actua tant de protagonista com d’antagonista. 

Però, si no podem ser feliços, què fem?

Bé, no patiu, ens han receptat un antídot. I no, no és la medicina de què cantava La Trinca, que no passa el filtre pel que fa a imposar l’alegria com a remei de tots els nostres mals (Ens amenacen de no fer res de profit si no la prenem). 

Però com tampoc volem acabar com la tia Maria, hem d’acudir a un altre artista musical. A Matty Healy, cantant del grup The 1975, no li cal escriure cap llibre ni cantar sobre codonys, i senzillament declara que “la felicitat està sobrevalorada”. 

L’alternativa? Molt senzilla:

Dona’m propòsit abans que felicitat

Llavors arriba el propòsit

Tots hem sentit, vist o llegit almenys un fragment del mític discurs d’Steve Jobs a la graduació de la Universitat d’Stanford del 2005. D’acord, fins ara potser no tenies la més mínima idea de la seva existència, però t’asseguro que si sabessis quines cites hi pertanyen, t’adonaries que et rodegen. Les has llegit en samarretes, estats de Whatsapp, i posts motivacionals d’Instagram, i fins i tot te n’hauran aparegut en algun vídeo inspirador de Youtube. Líders polítics, esportistes d’elit, artistes i emprenedors hi fan referència constant, i fins i tot el cap de la meva empresa, un britànic amb uns quants de centenars de persones sota el seu organigrama, acaba totes les seves presentacions amb Stay hungry, stay foolish. 

El discurs en si ve a ser una lliçó de vida, i obviant les moltes - moltes - carències que es saben d’Steve Jobs, la seva història continua sent una font d’inspiració per a molts. Un supervivent de càncer a qui s’havia donat una esperança de vida d’any i mig, expulsat de la seva pròpia companyia, que arriba al cim fent allò que més li agrada:

Has de trobar allò que estimes —i això és tan cert per a la feina com per a les persones que estimes.

Si encara no ho has trobat, continua buscant —i no et conformis.

Com oposar-s’hi? Una versió més elaborada i realista d’allò de “treballa del que t’agradi i no hauràs de treballar mai més”.

El propòsit ens salva, ens dona direcció i significat. És el motiu pel qual ens aixequem; ens ajuda a no consumir-nos dins del buit existencial de la nostra consciència, fruit de la llibertat opressiva que ens dona el fet de tenir temps lliure i poder pensar. Quan tenim un propòsit dotem de significat la nostra vida, i com declara Victor E. Frankl a L’home a la recerca de sentit:

L’esforç per trobar un sentit a la vida d’un és la força motivadora principal de l’ésser humà

Difícil d’argumentar-hi en contra, sabent que està escrit per un supervivent als camps de concentració, i que la Biblioteca del Congrés dels Estats Units l’ha considerat un dels deu llibres més influents del país.

Així doncs, ha guanyat, no? El propòsit és el millor que tenim. Per a més confirmació, busqueu “purpose” a youtube i trobareu - a més de l’àlbum de Justin Bieber - innombrables clips de Jordan B. Peterson, psiquiatre i sociòleg que fa una dècada que guia la generació perduda d’homes blancs americans, comparant-lo a la felicitat. 

A hores d’ara, el resultat no hauria de sorprendre a ningú: sempre guanya el propòsit.

Però, n’estem segurs?

I després… què?

Mai ens preguntem què passa si aconseguim allò que ens proposem. No em refereixo al moment de glòria; aquest el veiem i l’idealitzem a més no poder. El que no pensem és en què ve després, perquè allà és on acaba la pel·lícula. És el moment en què surten els crèdits o quan girem l’última pàgina del llibre. Les històries de ficció s’aturen allà, però la nostra vida continua. I aquí és on caiem a l’abisme.

És dolent, tenir un propòsit? No, és clar que no. Però tampoc crec que sigui necessàriament la fórmula a seguir. Tenir un propòsit, un objectiu, implica per definició tenir una meta, i el problema de tenir una meta és que un es frustra si no avança. Sí, el propòsit pot ser quelcom més abstracte: ajudar els del teu voltant, fer del món un lloc millor, ser el millor tu possible, etc. Però més enllà de què continuen sent voluntats subjectes a resultats - tot objectiu ho és - no prometen la salvació. 

Què passa si no puc fer del món un lloc millor, o si no aconsegueixo el que em proposo? I si no soc millor del que voldria, ni sé ajudar els del meu voltant? Vaig a l’extrem, ho sé, però el que vull dir és que, mentre tinguem la vista clavada a l’horitzó, és inevitable que ens emportem alguna decepció.

Encara pitjor, què passa si ho aconseguim? Si travessem la meta, a què dedicarem els nostres esforços? Tornem a la foscor de The Sandman:

El preu de tenir allò que vols és tenir el que volies   

Fins i tot els propòsits més “continus”, com fer del món un lloc millor, poden caure en la mateixa problemàtica. Si demà desapareguessin totes les guerres, crisis, desigualtats i discriminacions que hi ha, la majoria de filàntrops tindrien una crisi existencial.

I sí, per descomptat que es pot trobar un altre propòsit, però el resultat serà el mateix. Amb un objectiu busquem un lloc on anar, i tot el que ens allunyi o retardi ens frustrarà. Som Sísif empenyent la roca, esperant que arribi Albert Camus amb la seva epifania i ens tregui el pes de voler-ho aconseguir. Com burros amb la pastanaga, ens continuem posant metes, sense saber què farem si les creuem.

Tornem a la pel·lícula de The Dark Knight, però ara som el Joker:

Soc un gos perseguint cotxes. No sabria què fer-ne si n’atrapés un.

Quan la teva filosofia de vida s’apropa a la del boig més famós que ha trepitjat l’imaginari col·lectiu des del Quixot, val la pena replantejar-se-la.

Diatriba contra el propòsit

Per tot el que s’ha escomès contra la felicitat, el propòsit també té la seva cara fosca, i sovint es carrega de responsabilitats i obligacions: tots tenim un do, tots hem vingut al món a fer alguna cosa, valgui la inconcreció.

Jo mateix em considero un culpable d’això. Sempre he viscut en cerca del següent gran assoliment, aquell objectiu que em donarà direcció durant un temps. Ja sigui a curt, mitjà o llarg termini, sempre m’estan movent desitjos i plans futurs. És aquell nou projecte, la nova novel·la que estic escrivint, la idea d’independitzar-me, etc. 

Soc tan addicte a aquesta sensació que gairebé puc notar les meves hormones alliberant dopamina i retroalimentant aquest cercle viciós en què només tenir una meta ja em dona satisfacció. 

A Atomic Habits, James Clear cita un desconegut Caed Budris per trobar en aquesta trampa mental una nova definició:

La felicitat és l’espai entre el moment en què un desig es compleix i el moment en què se’n forma un de nou

Aquí tenim el problema i a la vegada la solució. Com seria una vida sense aspiracions? Dit així sona terrible, és cert. L’aspiració i desig de canvi és una voluntat tan arrelada a la nostra biologia que se’ns fa inconcebile una realitat diferent, però en certa manera és la font de tots els nostres mals. 

Sense desitjar res, sense aspirar a més, ens trobem arrelats a la nostra vida. No volem cap canvi perquè el fet de voler crea distància entre on som i on volem ser, generant malestar. Una reducció extrema, però una que ens pot portar a un nou lloc, partint de la definició de Caed Budris. I si d’alguna manera poguéssim allargar aquest espai entre desitjos complint-se i formant-se? Què passaria si ens alliberéssim del desig?

Seria una vida d’acceptació plena, una benedicció constant. Un trobarà molta influència budista, en aquesta manera de pensar, però també trobem una postura similar en un dels filòsofs occidentals més influents, Friedrich Nietzsche, al seu llibre Ecce homo:

La meva fórmula per expressar la grandesa en l’ésser humà és amor fati [amor al destí]: no voler que res sigui diferent, ni en el passat ni en el futur, ni per tota l’eternitat. No només suportar allò necessari —i encara menys dissimular-ho; tot idealisme és mentida davant del necessari—, sinó estimar-ho.

Mark Manson el cita a Everything Is Fucked i dona una versió més propera, tan incòmoda com difícil d’assolir:

L’amor fati, per a Nietzsche, significava l’acceptació incondicional de tota la vida i de tota experiència: els moments alts i els baixos, el sentit i la manca de sentit. Significava estimar el propi dolor, abraçar el propi sofriment. Significava tancar la separació entre els propis desigs i la realitat no pas aspirant a més desigs, sinó simplement desitjant la realitat

Per descomptat que això sona a utopia. Portat a l’extrem, la idea de no voler absolutament res, no sentir desig, pot generar certa apatia. No obstant això, aquell qui vol més del que té, sigui en l’àmbit que sigui, es condemna en certa manera a certa insatisfacció. Per què posem tant èmfasi, doncs, en què el propòsit, aspirar a un objectiu futur que ens separa de l’ara, és tan positiu? Per què no ser conscients que, tot i que l’absència completa de desig és poc atractiva i gairebé incompatible amb la nostra biologia, la seva reducció és la porta al present, l’únic lloc on podem ser feliços?

Però no l’havíem descartat, la felicitat?

Retrobant la felicitat

Crec que el problema amb tot el que hem vist fins ara és que, en algun moment, hem perdut la definició de la felicitat. La mentalitat innocent de la positivitat tòxica, sumada a la tendència sociocultural de l’acció-reacció, han convertit la felicitat en un eslògan absolutista, una negació constant de recerca hedonista rendida al plaer. 

Per descomptat, cadascú té una definició pròpia, però aquesta hauria de ser una a la qual aspirem. No com a meta, sinó com a estat, amb la dimensió temporal que implica. 

Si tornem als orígens de la discussió de la felicitat, veurem que Aristòtil la definia no com una emoció passatgera, sinó com un estat d’harmonia interna. I aquí és on crec que ens hem perdut. Entendre la felicitat més enllà de la fugacitat de l’alegria o l’eufòria no implica que sempre s’hagi d’estar content. Per a mi, la seva definició implica una satisfacció general amb un mateix i amb la vida, incloses les seves dificultats. No és una que negui el dolor, com s’afirma a la ja mencionada Happycracia:

Queda clar que la mentalitat positiva és inadequada com a doctrina filosòfica, per la senzilla raó que es nega a entendre el mal com a part inevitable de la realitat

Per a mi, això no és la mentalitat positiva. Ser positiu no anul·la el coneixement del mal, l’existència de foscor. Senzillament, consisteix a fixar-se més en la llum. Per què això ha de ser sinònim d’hedonisme?

És la mítica metàfora del got d’aigua en què aquesta arriba a la meitat i l’optimista el veu mig ple. Fins i tot podem anar més enllà i ser com Charles Mackesy a l’obra The boy, the mole, the fox and the horse - no traduïda al català - i afirmar que “estic agraït de tenir un got”. 

Sigui com sigui, estem d’acord a dir que veure el got ple fins dalt no és ser optimista, és ser cec. De la mateixa manera, es pot entendre el mal com a “part inevitable de la realitat” i encara i així tenir-ne una visió lluminosa al respecte. Una vida feliç inclou moments amb dificultats i dolor, però no està superada per aquests. Hi ha repte, però hi ha satisfacció. Hi ha tristesa i llàgrimes, però encara més alegria i rialles. 

I tornem a casa, feliçment, i quan decideixo concloure amb una cita d’Aristòtil per a fer-ho ben rodó, surt la problemàtica:

La felicitat és el sentit i el propòsit de la vida, el fi i objectiu últim de l’existència humana

Merda. M’estàs dient que hem tornat al propòsit? Què passa quan és la felicitat, la que volem? Valgui la paradoxa, oi? 

Crec que aquesta és la gran contradicció que ens porta a caracteritzar la felicitat de manera tan esmunyedissa. És la mítica al·legoria de la papallona, la conclusió a què arriba Victor E. Frankl al ja mencionat L’home a la recerca de sentit, probablement citant Henry David Thoreau:

La felicitat és com una papallona: com més la persegueixes, més se t’escapa

Acorralat, em veig obligat a tornar a la meva reflexió anterior, la de no voler més que la realitat existent, i reprendre el debat de si extrapolada com a màxima pot ser insípida. Del que estic segur és que no voler és un antídot a la infelicitat, però és cert que això no la converteix necessàriament en la millor fórmula per a ser plenament feliç, valgui la ironia. 

Així que sí, potser el químic perfecte tracta de trobar un punt equilibri entre la felicitat i el propòsit, però aquest sempre haurà d’estar subordinat a l’acceptació del present. 

Però no me’n puc estar de visualitzar el meu experiment mental. M’imagino una persona que neix i es cria apartada de la resta del món, lliure de les construccions socials de persecució materialista o de realització interior, del buit existencial amb què semblem programada la majoria de les persones i que busca satisfacció aliena. 

La persona que imagino és una que és capaç de transcendir el seu desig i viure amb acceptació plena sense aspirar a res més. Potser hi ha certa monotonia, o potser la rutina de l’ordinari cada moment és un regal que es limita a experimentar amb tots i cada un dels seus sentits, lliure de tot judici i abstracció mental. Mai tindrà un propòsit ni canviarà el món; no descobrirà el seu do ni explotarà el seu talent amb una missió. En canvi, es limitarà a viure, i sense haver de saber-ho tindrà una vida plena, feliç. 

Una utopia, potser, però la meva persona a la cabina existeix, n’estic segur. És només que no sabrem mai de la seva existència. 

Les vides més felices són aquelles que no coneixem.