Records emboirats és la meva primera novel·la publicada, i sempre tindrà un lloc especial al meu cor. Quan em pregunten de què va, sempre poso d’exemple El príncipe de la niebla de Carlos Ruiz Zafón. És dels pocs exemples que se m’acudeix per dir que és una novel·la de misteri amb un element sobrenatural. No és un thriller en el sentit policíac, hi entra en joc un element fantasiós, però no es podria catalogar en el gènere de fantasia.

​

Si bé es tracta d’una novel·la juvenil, trobo que pot ser entretinguda independentment de l’edat o el gènere de preferència. La idea és que sigui una lectura àgil, pensada per a atrapar amb el seu misteri i fer que el lector o lectora tinguin ganes de girar la pàgina per resoldre una trama que es va fent cada vegada més complexa.

​

Tenir el misteri com al motor de la història i protagonista principal em permet després explorar els personatges que l’han de resoldre i les inquietuds que porten a dins. Són un grup d’amics sacsejats per una tragèdia, i cadascú l’ha superat – o no – d’una manera completament diferent. Les interaccions entre ells són les d’unes persones unides per un vincle tan poderós com el record que obre una escletxa entre ells.

​

Aquest és, per a mi, el tema principal de Records emboirats. La memòria, i en concret com aquesta es veu afectada amb el pas del temps. El nostre elenc de protagonistes estan obligats a enfrontar-se a la realitat que els anys han passat més ràpid del que voldrien, i que tot ha canviat a un ritme vertiginós. Parlen de deixar enrere l’adolescència, el dol i les trampes que ens para la memòria ja sigui a l’hora d’enfosquir – emboirar – o idealitzar els records.

​

Tots són temes que sempre han ressonat molt amb mi, i en escriure la novel·la els vaig poder explorar vestit de personatges molt diferents de mi però que tenen les mateixes inquietuds que jo: la por a fer-se gran, al canvi, a haver de deixar enrere. A mitja escriptura d’aquesta novel·la va morir la Rita, el gos que em va acompanyar dels deu als vint-i-un anys, cosa que va dotar al dolor dels personatges una dimensió més profunda: és diferent obligar les teves creacions literàries a deixar enrere quan tu mateix et sents incapaç de fer-ho.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Per això i d’altres motius personals, el procés creatiu de Records emboirats va anar acompanyat d’una època difícil a nivell personal que em va fer sentir aïllat del món i dels meus éssers més estimats. Una mica com l’Eloi, veia el món des d’un filtre ennegrit, distant, encara que per dins hi havia un dolor que moria per ser expressat.

​

Un podria pensar que la inspiració d’aquesta novel·la és, per tant, autobiogràfica, però la realitat és que la seva història va començar a ser escrita molt abans que un servidor experimentés res del que explico. És curiós com la narrativa i la vida sovint comparteixen aquests paral·lelismes que després semblen tan evidents. Del que estic segur és que a Records emboirats hi vaig deixar una part de mi, ja fos en forma de descripcions del dol que jo mateix duia a dins, les pors sobre el temps i els seus misteris que sempre m’han perseguit, o descripcions tan concretes que a dia d’avui encara no em crec que les pàgines d’aquest llibre continguin detalls tan personals.

​

Al final, per a mi Records emboirats va ser una llum, un camí a seguir quan tot era fosc i els arbres del voltant també allargaven les branques com fantasmes que em falcaven al passat. No puc pretendre que una novel·la de misteri juvenil – o qualsevol altra que escrigui – mai pugui ressonar amb un lector o lectora de la manera en què ho vaig experimentar jo, però si algú hi troba encara que sigui una petita guspira on veure’s reflectit en alguna de les seves inquietuds, aquest escriptor inexpert no podrà fer sinó emocionar-se.