Creant la nostra pròpia història: el poder de la narrativa

La narrativa forma part de nosaltres. Ens acompanya des de fa més temps que la roda o l’agricultura; quan vam aprendre a conrear ja feia mil·lenis que explicàvem històries.

Tot i així, no sempre som conscients de la seva omnipresència. 

Quan pensem en narrativa, evoquem les nostres novel·les i pel·lícules preferides, però aquesta va molt més enllà. La trobem en el nostre dia a dia, en les anècdotes que expliquem, i en la mateixa Història amb majúscules. 

Encara més important, emprem la narrativa quan construïm la nostra identitat, quan expliquem qui som. És la història de la nostra vida, aquella que ens expliquem una vegada i una altra, els fets de la qual són inamovibles i escapen a tota construcció literària. 

O potser no? Què passa quan som els narradors de la nostra història? Podem canviar la nostra vida a través de la narrativa?

Per què expliquem històries?

És gairebé impossible que algú recordi la primera vegada que va sentir una història. Des que som nadons ens llegeixen contes per anar a dormir, per distreure’ns i més endavant, fins i tot, com a recurs educatiu. 

No triguem gaire més a convertir-nos en narradors. La tendència natural d’un nen és explicar tot allò que veu, el que ha fet aquell dia, el que li va passar fa una setmana. Des que aprèn a utilitzar el llenguatge, els seus trets més característics són dos: fer preguntes per entendre el món i explicar històries per narrar-lo. Els infants són els contacontes més potents que hi ha.

Algú pensaria que aquesta capacitat innata es perd amb l’edat, però, com escriu Russell T. Davies al pròleg del fenomen internacional Guia galàctica per a autoestopistes, senzillament es redirigeix:

Tots els nens inventen històries. Però després les hormones, els petons i els grans prenen el relleu, i explicar històries queda de banda; o potser la gent simplement es concentra a explicar la història de la seva pròpia vida

Abans d’entrar en això últim, centrem-nos en la primera part. D’on neix, aquest impuls tan innat? 

La resposta podria remuntar-se al mateic origen de l’espècie. 

Sempre ha estat una mena de misteri, la causa de l’extinció de l’home de Neandertal. Amb el cos i cervell més grans que els de l’Homo sapiens, la lògica diria que els nostres avantpassats ho havien de tenir més pelut — per sobreviure, vull dir. Les teories són diverses i difícils d’acotar, però una de les més prevalents avui dia parla precisament de la nostra capacitat única per explicar històries.

A Sapiens, Yuval Noah Harari explica que la nostra espècie seria la primera a desenvolupar la imaginació, i amb ella la invenció més transcendental de la història de la humanitat: la ficció. Aquesta capacitat tan aparentment banal seria la responsable que les tribus d’Homo sapiens fossin més nombroses que les dels neandertals.

Pel que fa a capacitat social per desenvolupar vincles, un grup està limitat a uns cent cinquanta individus. Pot semblar poc, però això implica un total d’onze mil cent setanta-cinc relacions d’un a un. 

És a dir, més enllà del fet que la majoria de persones no poden tenir més de cent cinquanta relacions íntimes, en un grup tan nombrós la multiplicitat d’interaccions dificulta un sentiment col·lectiu. Aquí entra la importància de la ficció per a unir persones que no es coneixen. El moment en què apareix la creença d’un mite compartit, sigui un déu o un relat comú que uneix la tribu, aquestes poden ser molt més grans:

Qualsevol cooperació humana a gran escala (...) s’estableix sobre mites comuns que només existeixen en la imaginació col·lectiva de la gent. Les esglésies es basen en mites religiosos compartits. (...) Els estats es fonamenten en mites nacionals comuns. (...) Els sistemes judicials se sostenen sobre mites legals compartits. (...) 

Aquesta capacitat per sentir-se part d’un grup tot i no conèixer la resta, perquè esteu tots sota el mateix mite, el mateix déu, esperit, etc, dona una sofisticació a la civilització, que acaba construint una societat. 

Sapiens profunditza de forma fascinant en el concepte de ficcions compartides per a construir una civilització, però el que ara ens incumbeix és la noció de l’Homo sapiens convertint-se en el primer narrador a partir d’una mutació genètica accidental.

No és d’estranyar que els nens passin el dia explicant històries. Ho portem codificat a l’ADN.

Això comporta una sèrie d’implicacions biològiques que no fan sinó remarcar encara més aquest lligam narratiu engravat al nostre cervell molt abans que ens expliquin un conte per primera vegada.

Un exemple és el de les neurones mirall, el petit miracle que —a més de la neuroplasticitat — converteix els nens en esponges. S’encarreguen de bona part del nostre aprenentatge, fent-nos imitar el llenguatge i corporalitat que observem quan som nadons. També són les culpables que badallem quan ho veiem fer a algun altre: quan elles s’activen, nosaltres repetim el que veiem. A nivell neuronal, el nostre cervell simula l’acció observada com si fos pròpia. Alguna vegada t’ha passat que veus com a algú se li entelen els ulls i automàticament et passa a tu? Tens les neurones mirall per agrair.

Doncs bé, aquestes mateixes neurones s’activen quan mirem una pel·lícula o llegim una novel·la. Sí, per molt que conscientment sapiguem que és “només” una història. Hi ha una part del nostre cervell que ho està processant com una experiència viscuda, activant els mateixos circuits motors, sensorials i emocionals que si estigués passant de veritat. Ja pots estar convençut, que la teva ment no acaba de distingir del tot entre la realitat i la simulació. D’aquí que, quan mirem una pel·lícula i sentim que allò que està passant és “real”, és perquè en part ho estem literalment experimentant com a tal. 

Tot i així, ho filtrem tot des del privilegi de saber discernir entre el que és realitat i ficció, el que ha passat de veritat i el que és “només” una història. No vivim les ficcions que creuen els personatges. 

O sí?

Les mentides, els personatges… i nosaltres

Al món de la narrativa, existeix un concepte que anomenem la mentida del personatge. És aquella creença que té el protagonista sobre el món o ell mateix a l’inici de la història i que es veurà posada a prova al llarg del seu transcurs. Potser està convençut que mai pertanyerà enlloc, que només aconseguint l’amor serà feliç, o que no és prou vàlid per aconseguir allò que vol.

Un exemple evident és el d’Inside Out, la pel·lícula de Pixar, on la nostra protagonista està convençuda que el millor per ser feliç és estar sempre alegre i rebutjar altres emocions “negatives”. Al llarg de la història, els esdeveniments de la trama l’empenyen a canviar el seu punt de vista i acaba aprenent el valor de totes i cada una de les emocions. 

Moltes de les nostres ficcions preferides segueixen el mateix patró: Frodo està convençut que ha d’assumir la responsabilitat de l’anell tot sol, Luke Skywalker creu que Darth Vader és un monstre inhumà i Harry Potter creu que està definit per les seves semblances amb Lord Voldemort.

Al llarg de les seves històries, tots ells veuran sacsejats els fonaments de la seva falsa creença, i és només aprenent “la veritat” que podran triomfar, aconseguint allò que necessitaven per sobre del que havien volgut en un inici.

Tot això està molt bé, però, de què serveix? Nosaltres no som personatges de pel·lícula, no tenim una narrativa perfectament construïda per anar despullant una mentida que ens fa infeliços. La vida real és molt més complexa que això. Cada un de nosaltres vivim totes aquelles escenes que serien inútils cinematogràficament; les anècdotes inconseqüents, la monotonia buida de sentit narratiu i la manca de cap d’un final resolutiu —almenys en vida, és clar.

No és fins que entenem com ens contruïm a nosaltres i al relat que ens expliquem, que ens adonem que sempre busquem una història coherent. Potser els principis narratius sí que apliquen a la nostra vida, i molt més del que creiem.

Som el que recordem

El primer que hem d’entendre és la identitat pròpia com un conjunt d’allò que hem viscut. Potser no som personatges de ficció, però també tenim les nostres creences, més o menys errònies, i la suma de les nostres experiències ens ha portat a ser com som. El problema és que aquesta no és una equació exacta; no sempre sumem els mateixos records, hi ha canvis de signe constants i l’ordre dels factors sí que altera el producte.

Un d’aquests elements més subjectes a variabilitat és com som de subjectius a l’hora de seleccionar records per explicar qui som. D’acord amb els estudis de Jerome Bruner, un dels psicòlegs més citats del segle XX, el “jo” no és una essència fixa, sinó un relat que canvia constantment. Al seu llibre Acts of Meaning —no traduït al català — desenvolupa la idea de la ment humana no tant com a processadora d’informació, sinó com a creadora de significat. Argumenta que aquesta està estructurada per crear narracions i donar sentit a l’experiència, i per fer-ho organitza els records en trames lineals, coherents. És a dir, que som la història que ens expliquem, però en fer-ho tendim a ser reduccionistes, o busquem records que justifiquin la narrativa que estem construint en aquell moment. 

Tots hem pensat alguna vegada “jo no soc així, jo mai faig allò, jo sempre he estat…” per justificar actituds, negar-nos experiències o sentir remordiment pel que s’ha fet. No patiu, també ens enganya de forma “positiva”. Un dia descobreixes una passió fins llavors desconeguda pel teatre, i de sobte el teu cervell et bombardeja amb evidències que en el fons sempre t’ha agradat, sempre ho has portat a dins. Tu mateix et corrobores el relat que vols construir, i de sobte la imatge d’una actuació de segon de primària esdevé la confirmació d’aquest amor que sempre has sentit.

La idea que sempre construïm la identitat des del present, interpretant els esdeveniments del passat a posteriori, té encara més ramificacions, com, per exemple, el principi d’especificitat de codificació. Aquest concepte, introduït pel psicòleg i neurocientífic cognitiu Endel Tulving, postula que la recuperació d’un record depèn íntegrament del context actual en què ens trobem. Dit en altres paraules, és el que fa que quan som infeliços ens vinguin moments tristos, que vinculem una emoció amb una etapa vital i només la recordem si ens hi sentim identificats, i en general la tendència d’entrar “en bucle” que generen sempre alguns estats emocionals.

Què vol dir això? Doncs que de sobte estem enfadats amb un amic i tot el que evoca el nostre cervell són altres moments en què ens ha fet sentir així. Això se suma al biaix de confirmació, que selecciona de la memòria allò que retroalimenti la creença present i el mecanisme ja està en marxa. 

Quants de nosaltres no hem vist un amic o amiga en un procés de ruptura i hem vist com tots solets van canviant de narrativa; ara la seva exparella havia fet tot això i allò altre, i no sap ni com va ser capaç d’estar amb ella, ara tenia evidències a tot arreu que es tractava de l’amor de la seva vida. 

Des de fora és més fàcil de diagnosticar, però no ens enganyem, nosaltres també ho fem. Ens hem distanciat d’algú o hem viscut qualsevol mena de ruptura, i en comptes de viure-ho amb l’ambigüitat del present, anem i tornem entre dos extrems, sempre corroborats per una orgia de records punyents per argumentar-ho. Un dia ens sorprenem de com vam passar tant de temps amb algú tan diferent de nosaltres i al següent la nostàlgia ens assalta i la persona esdevé una figura daurada, gairebé consagrada a semidivinitat per la suma de tot allò que recordem que ens va fer sentir. O, com descriuria Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla:

Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut.

I no sé què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono.

Mateixa persona, mateixes vivències. Records diferents, vida diferent. Com és possible?

Com ja hem vist, per molt que ens agradi pensar el contrari, el cervell i nosaltres no sempre anem agafats de la mà.

Viatgers en el temps

D’acord, som la història que ens expliquem, i aquesta pot estar esbiaixada depenent de l’estat emocional en què em trobi. Això és tot? Només ens cal mantenir la sang freda, fer molta introspecció, i esforçar-nos per a recordar de la forma més vívida i justa possible. 

Però la primera esquerda en la veracitat de la nostra memòria ja s’ha fet. Ara només queda acabar d’obrir la fissura. I és que un pensaria que, si ens donem per previnguts i tenim en compte el que hem après sobre l’arbitrarietat dels records, serem fidels a allò que va passar i sabrem ser objectius. Pensem en el passat com una força inamovible, uns fets que per haver transcorregut i no poder ser modificats són impermeables. El castell s’enfondra quan aprenem que, des del present, canviem constantment el passat.

L’assaig Children's memories in the wake of Challenger va ser dels primers estudis a constatar-ho de forma empírica. L’experiment era molt senzill: es va realitzar un qüestionari a diversos alumnes poques setmanes després de l’accident del 1986 del transbordador espacial: “On eres quan vas saber la notícia? Amb qui estaves? Què feies?” Dos anys després van fer les mateixes preguntes al mateix grup. 

No és que els records haguessin esdevingut difusos; la sorpresa no seria aquesta. De fet, pel que fa a la nitidesa del record, els alumnes confiaven molt en la seva memòria: van puntuar amb un 4,17 sobre 5 la seva certesa del que recordaven. En canvi, els psicòlegs que van avaluar l’estudi van considerar que la precisió dels seus relats no arribava al 3 en una escala sobre 7. Alguns d’ells havien donat respostes completament diferents de dos anys enrere, quan tenien el moment recent.

Per a un exemple més proper, pregunteu a algun familiar que tinguin record del cop d’estat del 23-F com van seguir les notícies aquell dia. Molts d’ells afirmaran haver-ho fet a través de la televisió, el mític “Se sienten coño” a través de la pantalla, quan la realitat és que només es va emetre per ràdio. Les primeres imatges no van sortir fins a l’endemà.

Tot sigui dit, hi ha una mica de trampa en aquest cas, perquè les imatges sí que existeixen, i el que passa és que la nostra ment ha ajuntat la vivència d’aquell dia amb la imatge vista després a la tele. És el conegut efecte Mandela, anomenat així després que molta gent afirmés recordar la mort del polític i fins i tot haver vist el seu funeral… anys abans de la seva defunció. 

Sigui com sigui, el que queda clar és que el nostre cervell genera i modifica records sense motiu aparent, i el pitjor és que nosaltres estem convençuts d’haver-los viscut. Ja no és que els triem com pomes boniques o peladures de la safata, és que la memòria en si està distorsionada. Vist així, no se’n pot treure res de bo, de tot això. 

Però, recordeu quan m’he agosarat a afirmar que la ficció és la invenció més transcendental de la història de la humanitat? Va molt més enllà del poder d’unió i organització que ha tingut en la dominació de la nostra espècie. 

Quan la vinculem amb la psicologia, es pot convertir en una arma imparable.

La narrativa com a teràpia

Una de les figures més destacades en unir psicologia i narrativa és Daniel Kahneman, guanyador del Premi Nobel d’Economia, que va idear el concepte de la diferència entre el “jo” que experimenta i el “jo” que recorda. 

Aquesta escissió explicaria tot tipus d’incongruències pel que fa al relat esbiaixat que construïm a partir d’uns fets ja esdevinguts. Els estudis de Kahneman van revelar els instints narratius de la nostra ment, mostrant com aquesta elimina contradiccions, omple buits que no podem omplir amb la memòria i acaba inventant-se causes. En altres paraules, crea un relat. 

Aquí és on es creua amb Bruner, i fins i tot va més enllà. Per a ell, la narrativa és inevitable al nostre cervell, i com a tal esbiaixada. Ja podem viure una experiència, que el “jo” que recorda serà qui s’encarrega de posar-hi significat simplificant, donant sentit i creant la història que consideri. 

Voleu un exemple pràctic d’un dels seus experiments? En un d’ells, es va sotmetre als participants a dolor físic — sovint es fa en contacte amb un objecte molt fred — durant un període de temps determinat. Després —o al revés, l’ordre no importa — les mateixes persones van repetir l’experiència però aquesta vegada va ser més llarga, i el dolor fins i tot una mica més intens. A l’últim minut, el dolor es reduïa a la intensitat del que havien sofert a la primera experiència.

El resultat? Quan se’ls preguntava quina experiència havia estat més desagradable, els participants escollien la primera opció. La segona era més llarga i objectivament acumulava més dolor, però el fet que aquest es reduís al final els enganyava a creure que havia estat millor. 

Estudis similars es van fer per extrapolar-ho a altres tipus d’experiències, com ara vacances, pel·lícules i música, i els resultats van ser els mateixos. Si ens deixen triar, escollirem l’opció més pobra entre dues vivències amb un engany tan fàcil com aquest, completament convençuts que estem fent una valoració completa. 

És a dir, que la nostra valoració d’una experiència sempre serà en base al seu final. Què hi ha més narratiu que això? Aquí la importància de Kahneman i els seus estudis. Per a ell, conèixer biaixos com el de confirmació o el de retrospectiva — ho sé ara, ho sabia llavors — o saber que tendim a crear fal·làcies narratives, ens hauria d’empènyer a fer conscient aquest relat automàtic, i reconduir-lo a través de la teràpia.

No va ser el primer en suggerir-ho, és clar que no. El viatge de l’heroi, o monomite, és possiblement l’arquetip d’estructura narrativa més comú en novel·les, pel·lícules i relats orals que precedeixen l’escriptura, i està basat en la psicologia analítica de Carl Jung. Joseph Campbell, que va materialitzar-lo al llibre L’heroi de les mil cares, no ho considera sols una inspiració, sinó una evidència: si aquest patró narratiu és el gran esquelet de la majoria d’històries que porten cautivant-nos durant mil·lenis, és perquè el tenim engravat a la nostra ment:

El viatge de l’heroi és dins teu; arrenca els vels i obre el misteri del teu ésser

Aquesta construcció s’ha utilitzat en moltes branques de la piscologia, servint-se de teràpia en casos tan extrems com els de veterans de guerra que pateixen d’estrés post traumàtic. 

La teràpia narrativa emfatitza que el problema no és la persona, ni tan sols els fets que han esdevingut. El problema és el relat que s’explica, que l’embolcalla i el limita en una construcció narrativa lineal. Per tot el que diem saber que la vida és més complexa que la ficció, imprevisible i absent de la lògica conseqüent que caracteritza aquesta última, en explicar la nostra història ens reduïm a un vida unidimensional on les nostres creences serveixen d’àncora. 

Aquí torna a aparèixer Bruner, que ens diu que fins i tot el llenguatge en sí crea realitat psicològica. A la seva teràpia posava atenció extrema a les paraules, i feia que els seus pacients canviessin afirmacions com “soc feble” per paraules carents de connotacions negatives, o fins i tot per formulacions narratives. 

Aquest és el seu gran regal, i el de tots els estudis que s’hi han fet: la revelació de que no necessitem una altra vida, ni canviar els seus esdeveniments. Només hem de canviar la nostra història. 

I això és el que farem.

Canviant la nostra història

Potser res del que hem vist fins serveix per convèncer la perspectiva de ningú. Conèixer en més detall les il·lusions i trampes que ens para la nostra ment no farà desaparèixer per art de màgia tots els nostres problemes. El dia de demà seguirem enfrontant-nos als mateixos obstacles, i els més escèptics trobaran les històries poc més que una nova forma d’autoengany. 

Però precisament aquí radica la qüestió. L’experiència subjectiva està sotmesa a tants factors que un mateix fet pot tenir interpretacions tant diferents com vàlides en base al moment en què es troba, a les seves creences. Adonar-se d’això últim hauria de ser el canvi de paradigma: que si canviem nosaltres mateixos, no necessàriament canviarà la realitat externa, però sí com la vivim, i aquesta és l’única que compta.  

Si creus que un relat no pot canviar la teva narrativa, només has de donar una ullada al món. Ideologies polítiques, religions i civilitzacions senceres giren entorn de relats completament esbiaixats que s’han anat constuïnt al llarg dels segles. Jesús és la figura més influent de la humanitat, i el seu poder es basa en una història. Independentment que siguis creient o no, la realitat és que va viure, va morir i en acabat algú va explicar el seu relat, que ha canviat milers de milions de vides, ha motivat guerres i en resum ha estat una inspiració universal per tot el que es pugui pensar a fer. 

Saber que som els nostres propis narradors ens hauria de fer veure el poder inherent que això implica. Sabeu allò que la història l’escriuen els vencedors? No és cert per cap altra cosa que els qui guanyen són els qui han quedat, els qui escriuen els llibres, els qui poden modificar el passat des del present. Una cita de George Orwell ho recull encara millor:

Aquell qui controla el present controla el passat. Aquell qui controla el passat controla el futur

Potser nosaltres no hem hagut de guanyar cap guerra, però som els supervivents de la nostra pròpia història. Som els qui quedem, també. Per què no aprofitar-ho per ajudar-nos?

Ens podem empoderar, saber que en controlar el nostre passat som amos i senyors del nostre futur. A través del poder de la narrativa, deixem de ser víctima de les circumstàncies que ens sacsegen com una tempesta que no amaina, i ens convertim en protagonistes, agents actius de la nostra història. El nostre dolor no és sinó el factor desencadenant de l’inici d’un procés de transformació, i les inseguretats i pots que ens acompanyen esdevenen dracs i monstres que obstaculitzen el camí, posats allà per alentir-nos però mai per aturar-nos del tot. 

Potser no hi ha un llindar a travessar, un destí final gloriós. El nostre viatge no acaba fins a la destinació més final de totes. Però en assumir el control de la nostra història, també triomfem, trobem els tresors amagats i descobrim allò que necessitàvem per sobre del que volíem en un inici. Que no cal que canviï la nostra vida; aquesta ho farà quan ens canviem a nosaltres mateixos.

Només ens cal una bona història.